La Laura no era feliç. O, com li agradava dir, ho era a estones. Aquesta no era la vida que volia viure, la que un dia havia somiat però, contradictòriament, tenia tot allò que quan era petita havia visualitzat en un futur. Una parella a qui adorava i amb qui se sentia plena, una feina que més o menys la satisfeia i uns fills que feien que qualsevol cosa valgués la pena. Semblaria que no tindria motius per queixar-se, per rendir-se o per posar-se a plorar quan la casa estava buida, oi? A vegades, qui més té, és qui més incomplet se sent.

Cada dia es despertava a dos quarts de vuit del matí. Havia decidit tirar el seu ràdio-despertador a les escombraries quan va descobrir que res la feia llevar amb més energia que els petons de la seva petita Èlia. L’Albert, el gran, ja s’espavilava sol i mentre ell ajudava la seva germana a vestir-se, ella preparava els esmorzar amb el seu home. Li hagués agradat tenir temps per fullejar el diari o posar-se aquelles cremes a la cara que tants diners li havien costat però no tenia temps. El seu temps es va quedar limitat a les seves obligacions com a dona (i mare) treballadora quan van néixer els seus fills.

Ella deia que aquest era un sacrifici que tota mare ha d’acabar fent i que no li importava perquè veure el somriure de la seva família cada dia li omplia més que qualsevol altra cosa. Però era mentida. Adorava els seus fills però anhelava tenir deu minuts al dia per ella. El seu home, en Martí, si que tenia cada tarda una estona per anar amb bicicleta i gaudir de la natura. Perquè ella no ho podia fer? Perquè ell no tenia cap càrrec de consciència al deixar que ella s’encarregués de tot? Si ella fes el mateix, al cap de dos minuts ja hauria tornat a la seva llar perquè no podria viure tranquil·la.

No es queixava mai perquè sentia que no hi tenia cap dret. Com la mirarien si la sentissin queixar-se quan molta altra gent es queixa amb molts més motius i raons que ella? No s’ho podia permetre.

Portava els nens a l’escola, feia un petó al seu home i feia veure que no s’adonava que no havia tingut ni temps de preguntar-li com li va la feina. Se n’anava corrents a treballar tot pensant que no havia deixat cap tupper preparat per en Martí. Amb lo que ell odia cuinar! La seva feina de publicista li agradava i era el que sempre havia somiat. L’únic però que hi posava era aquell horari partit que no li permetia conciliar la seva vida laboral amb la personal. Sempre havia pensat que els horaris de les empreses estaven fets per dones que no volien ser mares. Si no fos així, perquè tot els hi anava en contra?

Per no parlar de l’ambient que es respirava a la feina. La majoria eren mares entregades com ella i al veure-les, sentia que ni tan sols una abraçada dels seus fills les omplien. Es passaven les hores criticant als seus homes, dient que tot ho havien de fer elles, que era injust i que, a més a més, les seves nits les passaven intentant adormir els seus fills, sense èxit. Ella també era així? En això s’havia convertit?

Dos quarts de set de la tarda. Tancava la porta del despatx i anava cap a casa on l’esperava la seva mare que s’havia quedat els nens fins aquell moment. En Martí, no hi era. Li havia deixat una nota al mirall del rebedor dient que havia anat a entrenar per una cursa que tenia la setmana següent i que arribaria tard. La Laura ni es va immutar. Cap queixa. Cap renec. Cap sospir.

Mentre feia el sopar, l’Èlia li explicava tot el que havia fet a l’escola i aquest sí que era el moment d’or del dia. El seu moment. La seva filla parlava tan ràpid i amb tant d’entusiasme que ella no podia dir amb seguretat què li estava explicant però no li importava. La veia amb aquella carona tan innocent i, per dins, es preguntava quin seria el seu futur.

L’estrès de cada dia, dels horaris, de les presses i de córrer d’un cantó a l’altre no li havien fet veure allò que en la seva filla sí que havia intuït. Al final, s’havia adonat que es passava els dies anant de dona perfecta, intentant ser comprensiva amb tothom, evitant patiments i tot per fer creure als seus nens que les mames no ploren.

No es poden permetre el luxe (ni el temps) de plorar. Les dones i mares treballadors han de ser perfectes. Han de tenir una feina on s’hi sentin reconegudes, han de ser unes bones dones per els seus homes, han de tenir ben neta la casa, han de cuidar els seus fills i han de tenir un físic espectacular. Però no, les mames no poden plorar.