Fa uns quants dies que aquest article hauria d’haver estat escrit, corregit i enviat. Una cosa bona de ser creativa i treballar amb la creativitat és que és fàcil que se’ns acudeixin idees per escriure i/o fer reflexionar. Però fa uns dies que estic buida d’idees, que no penso en res i que em costa concentrar-me. I no hi ha res millor que explicar-vos això. Existeix el pànic al full en blanc?

Quedar-se buit d’idees no és agradable perquè ens fa sentir que vivim en el dubte i és aquí on vull arribar. No sé si a vosaltres us passa però tinc la sensació que a molta de la gent que m’envolta, li agrada dir que té molt clar quin és el seu present i el seu futur. Els hi agrada dir que tenen les coses molt clares i que no les canviaran per res del món, ni per una oferta de feina engrescadora ni per l’arribada d’un nou amor. Quina gràcia té la vida si no ens deixem sorprendre? Perquè no podem dir que és bo dubtar? Perquè està tan mal vist?

Potser sóc l’excepció però ho dic ben clar. M’agrada dubtar perquè em fa qüestionar-me a mi mateixa totes les meves decisions i em dóna motivacions per seguir endavant. Proveu-ho. Qui sap, potser les coses ens anirien millor si ens deixéssim sorprendre i no ho donéssim tot per fet, com si poguéssim llegir el futur. Quina sort no saber què ens depararà!

L’altre dia, parlant amb una persona que també es dedica al món de l’escriptura, vam intercanviar reflexions i manies molt pròpies de les persones que encara creiem en el poder de la paraula. Sí, encara queda gent que creu amb la paraula i la seva promesa. Dic això perquè sembla que aquest món en el que vivim només creu en els fets i no en allò que surt dels nostres llavis. Potser seria hora de reivindicar la paraula i de dir que tot el que expressem ja sigui de paraula o per escrit, té un valor o almenys, l’hauria de tenir.

Sempre m’ha fet gràcia la manera com el gran públic ens veu als que ens dediquem a escriure. Sembla que per fer reflexions que molt poca gent fa (atreviu-vos-hi!), ja ens coneixen de tota la vida i es creuen amb el dret de prejutjar-nos sense tenir cap tipus d’informació ni d’opinió al respecte. Com si per escriure quatre frases amb una mica de gràcia ja estiguéssim exposats a que tothom pugui opinar de la nostra vida personal. Tot i així, he de dir que se m’omple el cor de goig i alegria quan algú em parla dels meus escrits o s’hi sent una mica, encara que sigui poc, reflectit.

Torno a casa. Són les cinc de la tarda però per la foscor d’aquests dies, el meu rellotge podria marcar perfectament les nou de la nit. Les llums de Nadal ja il·luminen els carrers de la ciutat. La gent corre d’un cantó a l’altre, com si sentís que el temps se li escapa de les mans. Com si no tingués temps de comprar els regals d’aquestes festes i ho hagués de fer a corredisses. Entren i surten de les botigues carregats de bosses, seduïts per aquest consumisme que ens obliga a deixar-nos mig sou en aquestes dates.

Aquestes festes -que m’agraden tan poc- que teòricament, serveixen per reunir a tota la família i veure en els nens aquella il·lusió que nosaltres ja hem perdut, m’ha servit per veure coses que en un altre moment, segurament no m’hi hauria fixat tant com he fet ara. Quan parlem del Nadal el relacionem directament amb els més petits però no em vull oblidar de tota la gent gran. Tota aquella gent que no es pot valdre per sí sola, que necessita ajuda i que el seu orgull no li permet dir que té por. Molta por. Però espero que, en algun moment, sapiguem valorar a totes aquelles persones, adultes, que sacrifiquen els seus millors anys per cuidar dels més grans, ja siguin pares o sogres.

A vegades no tinc clar si entre tots els hi sabrem agraïr. A vegades no sé si existeix el sentit de la justícia.