El soroll, les aglomeracions i la contaminació formen part de les ciutats i és una cosa que tots donem per fet però hi ha molts tipus de soroll. No és només la fressa tan reconeixible dels cotxes o autocars quan van molt més ràpid del que tocaria ni tampoc aquelles adolescents que criden embogides al veure algun noi que els fa gràcia, com si fos en Justin Bieber. Ni tan sols les festes que s’organitzen a qualsevol bar, pub o discoteca. No estic parlant d’això.

Parlo del soroll intern de cadascú i de la manera que es viu a la ciutat, sempre tan individualitzada. Fixeu-vos-hi. Si camines pel carrer, la gent té una mirada fixa, a l’horitzó o al telèfon mòbil. No mira al seu voltant, no es fa preguntes. El mateix passa al metro. Tothom mira i ningú parla, ni tan sols entre ells. S’observen amb una certa mirada d’escepticisme i de desconfiança. Miren com vesteixen els altres i segons això, ja es fabriquen una idea preconcebuda. A vegades, tinc la sensació que compten els minuts que falten per arribar a l’estació desitjada.

Evidentment, tot té avantatges i inconvenients. A la ciutat hi ha coses que no trobarem al poble, i viceversa. Per exemple, segons el meu parer, al poble hi ha una qualitat de vida que no es pot pagar amb diners. És una manera diferent de viure. Potser és només una sensació però a la ciutat es viu molt més de pressa. Tothom va corrents d’un cantó a l’altre, no tenen temps per res i viuen estressats d’una forma permanent.

Però perquè tant de soroll a la ciutat? Potser el generen per no escoltar l’enrenou dels altres, ja que si optem pel silenci, el brogit ens devora.

Sempre he pensat que les persones que tenen una màscara, que no es preocupen pels altres o que en fugen és perquè no se senten prou valents per enfrontar-se a la veritat. El més fàcil és no entendre i sobretot no escoltar els problemes dels altres. D’aquesta manera, és més senzill no qüestionar-nos res, no fer-nos preguntes.

Moltes vegades, quan algú molt proper m’explica algun problema o dificultat que té, hi acabo pensant tot el dia i, al final, acabo rumiant una bona estona i fent-me preguntes. Estic fent el que realment vull? Les decisions que prenc, les assumeixo amb el cor o amb el cap? En resum, tot el que els passa a la gent del nostre voltant, ens afecta d’alguna manera. És impossible avançar sense equivocar-nos, sense tirar-nos a la piscina encara que no hi hagi aigua. Però és clar, no és gens senzill. El més fàcil és callar, anar a la nostra i seguir veient com el riu flueixi sense incidir-hi de cap manera.

Parlar del que ens passa cada dia, dels nostres sentiments i escoltar als altres per entendre’ls i no simplement dir respostes no està de moda. Tot el contrari. El que sembla que fa tothom és parlar d’aquells temes amb els que ens sentim segurs i en els hi ha poques probabilitats de que acabem patint. Caminar sobre segur. L’escola, la família i la societat en general ens eduquen per ser forts i portar una màscara de protecció -com si això fos el nostre escut de salvació- però quan comences a caminar sol, la vida t’ensenya tot el contrari. Portar una màscara ens pot fer estar en alerta i no caure de quatre potes al primer parany que hi ha davant de la porta però l’únic que ens salvarà és equivocar-nos.

Hauríem de vigilar amb aquestes màscares, perquè si no es controlen, es poden acabar convertint en el nostre pitjor enemic.