Fa temps, algú li va dir, que la saviesa de les persones es pot mesurar per els referents que un té. L’avi Lluís era més que un referent, el seu ídol. S’apropava als noranta anys, cada dia caminava més a poc a poc i patia tot allò que és propi de la seva edat però el seu agran aliat va ser el seu cervell. Tenia una mentalitat extraordinària i ella sempre havia pensat que era això el que l’havia salvat.

A tots ens resultaria difícil recuperar-nos d’una operació a la cadera i de dos infarts. No només recuperar-nos físicament sinó també emocionalment. Però ell sempre va ressorgir de qualsevol cosa. Era un home lluitador, persistent i optimista per definició tot i que la seva vida li havia donat mil mostres per enfonsar-se. Li agradava explicar històries als seus néts. Ells l’escoltaven amb atenció tot i que sabien de sobre aquella batalleta, se la sabien de memòria.

Fins i tot alguna vegada, de tan còmode que s’hi sentia, els hi havia confessat que no tenia por a la mort. Sentia que cada dia la tenia més a prop però el fet de naturalitzar-la i de tenir-la tan present, feia que ja li hagués perdut la por. En canvi, sí que tenia molt por a la vellesa. Pànic a no poder-se cuidar per si sol, pànic a dependre d’altres persones, a fer nosa. Mai havia volgut donar problemes a ningú. D’aquí venia la seva increïble generositat i aquesta lluita permanent per solucionar els problemes que sempre el va acompanyar. Mai va pronunciar la paraula mai.

Tot el que tenia ell, a ella li mancava. Eren blanc i negre.

La Teresa sempre va ser una persona difícil de portar. Mai va creure en les seves possibilitats i això ho va traslladar a tots els àmbits de la seva vida. Quan el seu fill va morir, sent molt jove, això es va accentuar molt més. No tenia ganes de sortir de casa i era el seu marit qui li havia de recordar que ja feia molts dies que no havia anat a la perruqueria. Ell ho feia tot per tots dos. Menjava per els dos, vivia per els dos.

Evidentment, a ell li havia trencat la vida la pèrdua del seu fill però què podia fer? Quedar-se tancat a casa? Asseure’s cada dia a la mateixa butaca esperant que les hores passessin? O podia llevar-se d’hora, anar a comprar el diari i fer un cafè amb els seus amics, tot i que cada dia en quedessin menys.

Ara, ella estava cada dia pitjor. No tenia gana, es marejava, tenia una certa tremolor a les mans i no se l’entenia quan parlava. Havia arribat aquell moment que ell sempre havia temut, la certesa de que ja no podia fer res per si sola. En Lluís vivia permanentment al costat d’algú amb qui era molt difícil compartir la vellesa. La Teresa era d’aquelles persones que no eren un bon pacient. Tot els hi costava molt, tot els feia molta mandra i res els estava bé. Ell podia fer el que volgués: cuinar-li cada dia, rentar els plats i pujar-li el dinar a l’habitació que ella mai se sentia satisfeta.

Estava cansat i esgotat. Tan esgotat que va maleir el dia que els metges li van dir que ella tenia un problema als ossos i que no hi podien fer res. Els seus néts se’l miraven i no hi observaven cap aire de tristesa ni de decaïment. Sempre va procurar que la imatge que tinguessin d’ell fos la d’un home fort, valent, incansablement lluitador. i a qui no li importava demanar ajuda. Una altra cosa eren les seves pors internes. Una altra cosa eren les seves nits en blanc.