23, 24 i 25 de desembre. L’Arnau tenia por. La major part de les nits de Nadal les havia passat a un hospital. Per ell, la nit de Nadal era una nit com totes les altres. L’única diferència és que es respirava una mena d’alegria contagiosa. Les infermeres lluïen un vestuari nadalenc, un somriure que entusiasmava i la vida semblava menys fosca. Fins i tot, aquelles quatre parets havien deixat de fer aquella olor tan característica i tan desagradable dels hospitals. Però avui, era molt diferent. Dels últims cinc anys, aquesta seria la primera nit que no la passaria envoltat d’infermeres, metges i éssers que havien deixat de ser persones desconegudes per passar a ser gent a qui ho confiava tot. La seva salut, els seus drames i les seves pors.

Avui tornava a casa i tenia por. No estava preparat per les preguntes incòmodes. Com et trobes? T’han de tornar a operar? Has perdut molt cabell, oi? I quan hi tornes a l’hospital? No volia que l’admiressin. Odiava aquella mirada de nostàlgia i de pena, com si a l’hospital no hi hagués centenars de persones que viuen el mateix que ell. Amb el temps havia descobert que el Nadal és molt més màgic quan ningú sap què et passa pel cap. Quan ningú et coneix. Quan l’únic important són els meravellosos i, a vegades, fatídics resultats.

A casa la Gemma sempre s’havia viscut el Nadal amb molta màgia. Eren quatre germans, molt seguits, i això feia que encara que els seus pares no volguessin o no s’hi sentissin gaire implicats, es respirés un aire d’il·lusió, d’encanteri i de màgia. Les tradicions nadalenques, els regals i fins i tot els dinars familiars van passar a un segon pla quan la Gemma i els seus germans s’anaven fent grans. Uns van marxar de casa per estudiar fora i es van enamorar i altres van seguir agafats a les faldilles de la mare, com aquell qui té por del què diran. Com aquell qui no gosa fer el que sent. Ella, va marxar a viure fora sent molt jove i s’hi va quedar vuit anys.

Avui, torna a casa amb la necessitat de quedar-s’hi, agafada de la mà de la seva filla petita i rebobinant uns vint anys a la seva infantesa. Els pares, els germans, els nebots, l’arbre de Nadal i una gran taula on tots s’explicaran la seva vida com si no hagués passat el temps. Potser el Nadal és això. Tornar a la nostàlgia, a les tradicions i reunir tota la família amb la sensació de sentir-te molt afortunat per el que tens. Els que no hi són, els que han marxat, ja està, ja ha passat. No ho pots canviar però sí, recordar.

El desembre sempre era el mes en el que l’Arlet s’havia enamorat. Totes les seves grans històries havien començat a final d’any i ara, també havien acabat. Si a partir de l’adolescència, el Nadal li començava a sobrar, aquest any molt més. Els seus Nadals familiars els recorda fent dinars i sopars amb pares, cosins, tiets i avis però mai s’havia respirat gaire aire nadalenc. Els regals van començar a desaparèixer quan els més petits es van anar fent grans. Potser és per això que el Nadal no era res extraordinari per ella. Els canvis sempre els havia enfrontat des de la llunyania. No li agradava mirar-se al mirall sabent que no es reconeixeria ni que li fessin preguntes que ella no sabia respondre o per les quals no estava preparada. Avui era l’inici de tot i enfrontaria l’amic invisible i els sopars familiars amb la sensació de voler menjar-se el món.

No hi ha cap lligam entre ells però tots tenen alguna cosa en comú. Alguna cosa que els uneix. Tots viuran un Nadal diferent i especial. Tots tornaran a ser nens petits, obriran els regals com si no hi hagués demà i es diran a si mateixos que la seva innocència és un miratge. Menteixen. És precisament aquesta innocència la que fa que es puguin refugiar en la màgia del Nadal. Perquè tots, d’alguna manera o altra, portem aquesta màgia a dins. I vosaltres, hi creieu?