El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que l’expectativa és allò que s’espera d’una cosa que hom té dret d’esperar. Per tant, no té res a veure amb la lleialtat, que consisteix en guardar la fidelitat. És lleial aquell que és incapaç de traïcionar.

Penso en tot això quan em trobo amb persones que confonen els desitjos amb la realitat i decideixen deixar de parlar-te quan no has fet el que ells esperaven de tu. És a dir, ells creien que et comportaries d’una manera i quan aquest moment no arriba, no saben assimilar-ho. Segur que a vosaltres us ha passat alguna vegada una cosa semblant. És el pa de cada dia. Però una cosa és preveure com es comportarà l’altra persona basant-nos en meres probabilitats i l’altra basar la nostra felicitat en tot això. Una cosa no té res a veure amb l’altra.

En qüestió de sentiments, és difícil separar la nostra part emocional de la racional però ens convé tenir clar que la lleialtat no té res a veure amb l’expectativa. Són conceptes diferents. Cadascú de nosaltres estem formats per unes virtuts concretes -i uns defectes- però això no vol dir que els altres, les persones amb les que ens relacionem, hagin de tenir aquestes mateixes virtuts. Gairebé tothom -una servidora, també- ha experimentat una sensació així, ja sigui com a part ofensora o ofesa. I com en tot a la vida, només es pot aprendre la lliçó quan has caigut tres-centes vegades. I a la tres-cents-u, has decidit dir prou.

La teoria tendeix a ser meravellosa però hem d’aprendre que cadascú té un nivell d’entrega diferent i aquest no és mesurable. Per exemple, ens podem entregar molt a aquells a qui estimem però quan no ens corresponen de la mateixa manera, ens sentim decebuts. Parlem d’injustícies i metafòricament, ens donem de cops de cap amb la paret en comptes de fer-nos preguntes i veure que hi ha coses que no es poden forçar. Les millors coses de la vida surten soles, espontànies i és precisament per això que són extraordinàries.

No obstant, això no vol dir que no ens estimin o no ens tinguin en valor, sinó que actuen d’una forma diferent. Al final, la vida et porta a entendre que mai ens correspondran de la mateixa manera que esperem, perquè la nostra expectativa és massa alta.

No és gens fàcil superar això, posar-nos una cuirassa i enfrontar la vida des d’una altra perspectiva, és clar que no, però potser la clau és tenir expectatives moderades i necessitats petites. Així, segur que qualsevol cosa per petita que sigui ens acabarà sorprenent.

És impossible no esperar res de ningú però és possible deixar-nos sorprendre i ens adonarem que tot el que ens arribi, serà benvingut. Improvisant, sense planificar. Ho provem?