La meva àvia sempre deia que a les amistats se les hi havia de donar una importància relativa, la justa i necessària. Ella ho argumentava dient que els amics van i vénen i que seran molt pocs els que es quedaran al nostre costat d’una forma incondicional. Segons la seva teoria, si aprenem a relativitzar i no ens preocupem en excés per allò que no ens agrada, el nostre grau de decepció envers ells disminuirà molt.

Els primers amics que fem solen venir de l’escola. Ens acostumem a ells perquè no hem tastat res semblant abans. Ingenus com som a l’adolescència i la joventut, creiem que aquestes amistats seran per sempre i que ni ells ni nosaltres canviarem. Una decepció així quan tens tretze, catorze o quinze anys ens pot semblar la fi del món perquè en aquell moment és la nostra única preocupació. Sortir amb els amics i passar-nos-ho bé. No hi ha res més que ens sigui urgent, res que ens tregui el son.

Però tots anem evolucionant amb el pas dels anys i, a mesura que ens anem fent grans, ens adonem que el nostre entorn va canviant. Ja no ens relacionem amb les mateixes persones i busquem en els altres unes qualitats que abans obviàvem. La nostra perspectiva ha canviat i potser és per això que, a vegades, aquells amics que fa deu anys eren el nostre gran suport, avui només ens aporten silencis incòmodes.

Vivim en una societat on encara ens costa acceptar els canvis i si aquests canvis els provoquem nosaltres, molt més. És fàcil i còmode pensar que res de la nostra vida ha de canviar. Fixeu-vos-hi: segur que en algun moment de la vostra vida, voluntàriament o no, us heu vist en una situació canviant. Canvi de parella, canvi de feina, canvi de residència, etc. Com heu enfrontat aquesta situació? Com us miren els altres quan veuen que sou capaços de fer coses diferents i arriscades? No tothom ho percep de la mateixa manera i, molt menys, ho accepta positivament. Sempre hi haurà aquella típica persona que se sentirà frustrat per no fer allò que realment vol fer i, per sentir-se satisfet, es desfogarà amb nosaltres.

Penso en tot això quan em trobo persones genials i indispensables. Persones que han arribat a la meva vida per casualitat, sense buscar-les, i que això encara les fa més especials. Persones que són discretes, que em volen protegir i que no busquen ser protagonistes de res. Que m’estimen, que em valoren i que farien qualsevol cosa per mi. Segurament, tenen totes aquestes qualitats perquè encara no s’han adonat de com d’interessants arriben a ser.

A l’altra banda, hi trobem aquelles persones que ens tracten amb una certa distància i un to que pot definir molt bé la seva inseguretat. Són persones que per camuflar la seva inseguretat, són capaços d’humiliar als altres. Com si això els fes sentir una mica millor! Els hi agrada que notem la seva superioritat moral. Els hi agrada que ens adonem que són experts en tot i que tot els hi va bé, que mai s’equivoquen, que ells sempre són les víctimes. Es creuen molt cultes i molt interessants però si es miressin al meu mirall, sentirien llàstima. Llàstima de tot allò que voldrien ser i que no són.

Cada dia ens trobem amb persones que no saben que són interessants i amb persones que no saben que no són interessants. La qüestió és tenir clar a quin grup volem pertànyer i de quin tipus de persona ens volem envoltar.