Sempre que hem de visitar algú a l’hospital, ens poden passar dues coses. Una, que en sortim reforçats d’aquest vincle emocional amb l’altra persona i plens de vida; o dues, que ens adonem de cop de quant crua és la vida i n’acabem sortint molt pitjor del que hi havíem entrat. Quan ens passa això últim, ens diem a nosaltres mateixos que anar a l’hospital no ens agrada, que ens fa mandra.

En saber que una persona propera està ingressada en un centre hospitalari, ens sentim amb el deute d’anar-la a veure i d’acompanyar-la en el seu tràngol. Ho fem perquè ens l’estimem i perquè tenim la convicció de què si fos al revés, si nosaltres estiguéssim al seu lloc, ell o ella ens hi faria costat.

Per tradició, no tenim la cultura de visitar els malalts a l’hospital. En realitat, ens fa por. Ens fa una mica de recança passejar-nos per aquells passadissos eterns, on es respiren malalties pels quatre costats. Ens fa por, o almenys molt respecte, veure una persona amb la salut tocada i comprovar com —potser— està patint. Si no fos perquè ens l’estimem amb bogeria, aquest moment ens el voldríem estalviar; perquè, siguem sincers, d’agradable no ho és gens.

Però, de tant en tant, aquests llocs també ens poden omplir de màgia. A vegades, les visites als hospitals tenen el poder de reconciliar-nos amb la vida. Amb les essències, amb tot allò que importa de veritat i que es manté a les nostres vides passi el que passi. Dins d’aquelles quatre parets, on hi manquen els colors, on tot és blanc, s’obliden les recances, les discussions i l’amor es multiplica per mil.

Fa pocs dies, vaig fer una visita a l’hospital a una persona propera. Acabava de sortir d’una operació que afortunadament havia anat molt bé. Un cop érem amb ell, fent-li companyia, ens vam sentir plens d’optimisme. Plens de vida. Es pot pensar que als hospitals s’hi respira dolor i tristesa però contràriament, dins d’aquests centres, la vida a vegades és dolça i menys complicada. Més simple.

Un malalt, un hospital, ens col·loca a la vida. Ens fa oblidar les foteses de les que ens queixem cada dia i ens recorda qui som i què importa, això que tantes vegades oblidem perquè som egoistes i donem importància a coses que, un cop posades a la balança, no serveixen per a res. Sí, un cotxe, una casa bonica i unes llargues vacances ens poden fer feliços, però en podem viure sense quan ens posem a pensar què ens passaria pel cap si ens faltés la salut. Proveu-ho: funciona. És un dels meus grans reptes quan em preocupo per petites coses que no tenen tanta importància.

Visitar una persona malalta no ens fa millors persones i tampoc accentua els nostres valors, però sí que ens fa veure fins a quin punt som afortunats i fins a quin punt és bo que, en un moment com aquest, algú ens hi acompanyi. No que ens curi, perquè lamentablement això no està a les nostres mans; però sí que ens faci el camí una mica més senzill i on s’hi pugui respirar amor, que al final és el que busquem tots. Ens pensem que el que fem en el nostre dia a dia i a les nostres feines és molt important i, quan rebem cops que no esperem o notícies que no voldríem rebre, la situació ens fa tocar de peus a terra i ens col·loca tots a la mateixa línia.