Escolto les històries que m’expliquen els meus pares i els meus avis i tinc la sensació que la vida abans no passava tan ràpid. No tenien ni la meitat dels estímuls que tenim ara ni tampoc es podien permetre gaires capritxos. Tot això feia que ni els passés pel cap pensar en el que podrien arribar a tenir i, a la vegada, aprofitaven el temps al màxim.

M’adono de tot això quan veig els aparadors de les botiges, on la majoria ofereixen coses que no necessitem però que acabem comprant perquè, en el fons, ens agrada fer-nos creure -a nosaltres mateixos i sobretot, als altres- que ho podem tenir tot. Que no tenim perquè renunciar a res i perquè si nosaltres no ho podem tenir i el del costat, sí, ens morim d’enveja i acabem sentint-nos malament. Veure per creure.

La societat també ha canviat i és ella qui ens empeny a aquest consumisme i a aquesta manera de viure, que sovint sembla que ens vulgui oprimir. Però segurament ens equivocaríem si només busquéssim culpables en factors externs que no depenen de nosaltres. Cada moviment, cada paraula i cada decisió tenen incidència en el que fem i sobretot, en el que transmetem als altres.

Si al nostre entorn es viuen moments de tensió, d’estrès i de voler tenir-ho tot, nosaltres també serem així i ho voldrem transmetre a les futures generacions. Tot el que fem i aprenem té un relat, una continuació.

L’era tecnològica i l’afany per voler arribar a tot sense haver-nos de sacrificar ni renunciar a res ha provocat que vivim en una societat de multituds on sembla que si et vols apartar d’aquesta aglomeració, et sentiràs com un apartat. Algú que no segueix la corrent dels altres, algú que no és normal.

Precisament, aquesta multitud i aquesta immediatesa amaga moltes pors, moltes frustracions i moltes soledats. D’aquí neix aquesta necessitat que tenim d’envoltar-nos de persones i de viure en un permanent soroll. Volem estar envoltats de persones les vint-i-quatre hores del dia i fem el que sigui per no passar-nos un diumenge a la tarda sols a casa, com si això fos el pecat més gran del món.

El mateix passa a les nostres feines. La competitivitat ha crescut d’una manera tan exponencial que les empreses ja no busquen una persona que tingui la capacitat de treballar en equip i que la seva actitud i manera de fer demostrin la seva vàlua, sinó que per arribar a dalt de tot, al cim, s’ha de ser el millor en tot independentment de la voluntat i les ganes de fer les coses bé. La vida és una competició també als llocs de treball, cosa que només fa que disminuir l’estat d’ànim dels treballadors i repercuteix en la motivació individual.

Ens passem els dies, les setmanes i els anys rodejats de persones sense preguntar-nos si aquestes són les persones que realment ens fan un bé i ens convenen. Vivim tan estressats que ni tan sols tenim temps -ni el busquem- per saber què és el que volem i amb qui ho volem compartir. D’aquí ve tot aquest soroll que nosaltres permetem i que ens sembla normal. No només ens sembla normal sinó que, fins i tot, ens creiem amb el dret -totalment infundat- de dir als altres què han de fer amb les seves vides i de recriminar-los si no segueixen el mateix camí que nosaltres.

No obstant, no som immunes a aquest soroll i a aquesta vida tan frenètica. De fet, és quasi impossible escapar-ne ja que hi contribuïm plenament però sí que ens podríem posar a pensar perquè necessitem estar constantment envoltats de persones i de sorolls. És evident que cada persona ho gestiona a la seva manera però sovint, ens volem envoltar de moltes persones per no pensar en els nostres drames i per refugiar-nos en unes vides -les dels altres-, que en realitat no ens interessen.

Comprem llibres per descobrir noves vides i noves maneres de pensar i acabem rodejant-nos de persones per estimar cada dia més el soroll, l’estrès i la nul·la calma que, sovint, tanta falta ens fa.