Els genis, les persones brillants i que són capaces d’excel·lir en les seves vides -ja sigui de manera personal o professional-, són molt difícils de trobar. Són pencaires, amb una ment privilegiada i que arriben allà on la meitat dels mortals ni tan sols somiem arribar. A la vegada, són les persones de les que tothom parla.

Per exemple, els mitjans de comunicació sempre parlen dels millors. Donen una gran importància a aquells que destaquen en el seu camp i que són exemples a seguir. Però quantes persones del nostre entorn són brillants? Quantes persones coneixeu que destaquin per el seu talent i el seu exemple? Segurament, poques. Tan important és ser conscients de la seva vàlua i aprendre’n com entendre que la majoria de la gent no destaca per això però sí que pot destacar per altres qualitats, que són igual d’importants o més.

A vegades, ens entossudim a voler ser els millors en tot quan potser el més convenient seria intentar ser els millors en allò que dominem i en allò que ens apassiona de veritat. No obstant, les enveges i aquest món tan competitiu en el que vivim poden provocar que ens confonguem i ni tan sols sapiguem què és el que volem. Tan important és saber en què som bons com saber a on no podem arribar, aquell sostre en què ni ens hi sentim còmodes ni és la nostra parcel·la.

No em sorprenen tant les persones sense excessiu talent sinó aquelles que, estant al costat d’altres de molt brillants, no són capaces d’aprendre’n res. Precisament, la gràcia de la vida és saber-nos acompanyar de persones increïbles, brillants i extraordinàries perquè, sovint, només es pot aprendre d’allò que admirem. Allò que desitjaríem ser.

La nostra prioritat no hauria de ser arribar a ser persones brillants ni grans genis però sí que tots hauríem de tenir la capacitat d’aprendre’n. Aprendre dels altres, fixar-nos en el que fan i emmirallar-nos d’aquella manera de fer i de ser que fa que destaquin en l’àmbit que sigui.

De vegades, la vida ens depara sorpreses i ens acabem trobant amb persones que, a ulls nostres, destaquen. Admirem la seva valentia, l’atreviment que tenen per llançar-se a la piscina sabent que potser no hi haurà aigua, la seva manera de veure la vida i aquells petits detalls que els converteixen en persones úniques. En líders. Són persones amb grans dosis comunicatives i que, no se sap ben bé com, però tenen un gran poder de convicció fins al punt de tirar pel terra tots els nostres arguments.

Aquest tipus de persones són de les que ens hem d’envoltar. Gent que ens faci pensar, que busqui respostes i que provoqui que ens qüestionem tot allò que crèiem tan permanent. Tan estable. Tan etern.