La Rambla, Barcelona. 20 d’agost del 2017. Aparentment, la nostra ciutat és la mateixa de sempre. Parelles passejant agafats de la mà, turistes gaudint de les seves vacances i nens petits corrent d’un cantó a l’altre totalment aliens a la crua realitat. No sembla que al centre de la ciutat hagi passat gran cosa però el que sí que es percep és que la Rambla ja no és la mateixa Rambla de fa unes setmanes. És una altra cosa.

Sempre que hi havia passejat hi havia aglomeracions de gent i més en època estival. Aquell bullici de gent, de la gent enraonant i el soroll dels cambrers servint un cafè o una cervesa. Només tres dies després de l’atemptat, La Rambla es caracteritza per un silenci que ens pot fer veure que alguna cosa ha passat. La gent passeja, és clar que no ha deixat de fer-ho, però ni tan sols es parlen els uns amb els altres.

Arribo al mosaic de Joan Miró, on hi ha una enorme ofrena floral en record de les víctimes dels atemptats. És aquí on m’adono de la veritable barbàrie, del drama i de que allò que pensaves que passava molt lluny, t’ha passat al costat de casa. Difícilment, es pot entendre què ha passat si no trepitges La Rambla.

Flors, joguines, ossos de peluix, dibuixos i paraules escrites a mà. Al voltant, unes cinquanta o cent persones que no es diuen res. Un silenci tan esfereïdor que no em puc estar allà, dreta, sense moure’m, gaire estona. Una parella s’abraça just davant de l’ofrena i jo vull pensar que l’únic que es pot fer davant de la deshumanització és l’amor, és estimar-nos. Estimar-nos per vèncer la mort. Rambla avall, tots intentem fer vida normal sabent que mai més serem els mateixos.

Ripoll, 28 d’agost del 2017. L’últim dia que vaig trepitjar els carrers de la capital del Ripollès, fa dues setmanes, tot era més o menys normal. Cues a l’oficina de turisme i famílies fent excursions a peu o amb bicicleta. Avui, no cal llegir els diaris o mirar les xarxes socials per veure un poble trasbalsat i amb unes sensacions a flor de pell que no s’han explicat senzillament perquè hi ha coses que no s’han de veure, s’han de sentir.

Es fa difícil anar a fer un cafè al bar del costat de la feina i no sentir que algú parla dels terroristes, dels musulmans o dels mitjans de comunicació. La por es respira a cada cantonada, en cada mirada. L’ambient, cada dia més irrespirable, arriba a aquests nivells perquè la majoria dels ripollesos coneixia aquests nois, aquestes famílies i a dia d’avui, encara no entenen res. Aquesta mateixa incomprensió fa que la gent convisqui amb un cert aire de desconfiança.

Sabeu quan teniu un tema interioritzat, el porteu molt endins però no goseu dir-ho gaire alt per no encetar un debat polèmic? Això és el que es viu als carrers de Ripoll. La gent es mira, s’observa i s’entén sense dir-se gaire res.

Aquests dies, a les xarxes he llegit una quantitat enorme de barbaritats a favor i en contra dels musulmans. Tots som molt valents a l’hora de criminalitzar uns fets tan devastadors com els que han passat però potser ho som massa a l’hora de jutjar un poble que no sap què fer, no sap què dir i no sap amb qui confiar.

Arribo a casa, obro el Twitter i veig que la gent segueix enfadada. Viuen enfadats. Es tiren els plats pel cap els uns als altres mentre al telenotícies anuncien que encara queden cinc ferits molt crítics que lluiten per viure. La mort només es pot combatre amb amor, amb més amor. No li donem espai a l’odi.