Al llarg de la nostra vida, ens acabem trobant amb persones que ens influiran i capaces de fer-nos preguntes que d’una altra manera no ens hauríem fet mai. En un altre moment, ens podem trobar amb persones amb les que no hi tenim gran sintonia però som capaços d’admirar les seves qualitats i, en algun cas, de tenir-hi una enveja sana. A l’últim esgraó i no menys important, ens trobarem amb persones simples. Senzilles, sense aspiracions ni grans somnis i que ens serviran per adonar-nos de tot allò que volem i de tot allò en què no ens volem convertir.

A la vida i a la feina, ens trobem amb diferents perfils i tipus de persones que, en algun moment, segurament ens posaran a prova. Per exemple, les persones que som espavilades, impulsives i molt compromeses amb les persones i les nostres feines, ens costa molt treballar amb persones que no tenen grans aspiracions ni pressa per res. Viuen a poc a poc, sense alterar-se ni emocionar-se per gaire res. Al final, acabes pensant que feliç viu aquesta gent frívola, insubstancial i sense conviccions que habita a la nostra societat.

Evidentment, ser tan impulsiu i amb tanta energia vital no és del tot positiu perquè acabes patint el doble del que és normal i, en certs moments, el teu entorn es pot arribar a posar molt nerviós perquè si una cosa no tenim, és la paciència. Compatibilitzar aquests dos perfils tan diferents de persones amb les que ens anem trobant en el nostre camí no és gens fàcil però, a la vegada, ens pot posar a prova. Ningú té la veritat absoluta i veure com altra gent viu la vida d’una altra manera, molt me´s relaxada, ens pot ajudar a fer-nos veure si realment val la pena anar accelerat i viure cada moment al màxim, com si demà s’acabés tot.

Aquesta ha sigut una de les coses que, més d’una vegada, m’he plantejat. Fins a quin punt la nostra personalitat i manera de ser és variable? Els hàbits i allò que portem a dins des de ben petits és pot canviar? Una persona enèrgica, accelerada i impulsiva es pot arribar a convertir en tranquil·la, serena i sense cap tipus de pressa? Negatiu. La vida m’ha ensenyat que allò que portem a dins, allò que som, ens condiciona per bé i per mal i l’únic que podem fer és aprofitar-ho i treure’n el màxim rendiment. De nosaltres depèn.

Em miro el món i està tan deshumanitzat i sense cap tipus de valors morals que és llavors quan em fixo amb la gent del meu voltant. Observo les seves reaccions, la seva manera de pensar i la forma com enfronten els problemes. En general, vivim en un món mancat de molta empatia. O uns entenen molta o altres no en tenen gens. Personalment, penso que l’única manera de ser més empàtics és a través de l’aprenentatge. Mirant, observant, patint, vivint i madurant gràcies a les clatellades que ens fot la vida. Que sí, és clar, no són agradables i el millor seria que no les haguéssim de viure, però a la llarga t’adones que gràcies a aquell dolor, ara aprecies altres coses i entens més als altres. D’això se’n diu empatia. De posar-se al lloc d’aquell que no pensa com nosaltres i preguntar-nos què faríem si fóssim a la seva pell.