Vivim en un món que ens aboca al consumisme, a intentar imitar les modes i a viure una competició per qui comparteix la foto més bonica i amb més filtres de la galeria del nostre telèfon mòbil. Inevitablement, hem caigut en aquest parany per compartir-ho tot. La vida, els paisatges, els amors idíl·lics i, alguns, fins i tot els moments familiars més íntims. Aquells moments amb els fills, germans o nebots que haurien d’estar tancats als àlbums de fotos que tenim de quan érem petits. Fotografies que ens fa vergonya que les nostres mares ensenyin però que, al final, acaben essent una mostra d’orgull.

Una servidora també cau en aquest parany, evidentment, però admeto que cada dia em qüestiono més on queda la nostra vida privada. On queden les converses inacabables amb el nostre company o companya, els sopars amb les amigues per explicar-nos la vida o una trucada a la mare que ens acabi d’alegrar el dia. Tot això ho seguim fent però ja sabem la resposta, les xarxes socials s’han avançat als nostres esdeveniments i nosaltres fem veure que no ens importa.

No obstant, l’altre dia em va passar una cosa que em va fer reflexionar i que potser no m’hi hagués parat a pensar si no fos per el contingut que comparteixo a les xarxes socials. Una de les eines que té Facebook és que al cap d’un any de compartir una notícia, un fet o una fotografia t’avisa de que ja ha passat un any, dos o els que siguin. Aquesta setmana, em va arribar una notificació al mòbil d’una reflexió que havia fet fa uns quants anys a la xarxa de Mark Zuckerberg.

Quan ets –més- jove, la vida et sembla molt llarga però els problemes et semblen els més importants del món. Et preocupes per autèntiques tonteries, vius pendent d’agradar als altres i et qüestiones a tu mateix com si els altres, els del teu entorn, no s’equivoquessin mai. Als divuit anys, els teus problemes són molt greus i et costa d’entendre perquè ningú fa res per ajudar-te i perquè tot sembla tan complicat. Les relacions personals se’t fan difícils, ets poc sociable i no acabes de trobar el teu lloc. Tens prejudicis, molts, i t’omples la boca dient tot allò que no faràs mai perquè tu no ets així. Al cap de deu anys, et veus fent exactament allò que deies que t’hi negaries.

La notificació de Facebook em va ensenyar que els problemes, amb la perspectiva del temps, són autèntiques foteses. Les autèntiques putades de la vida són un accident de cotxe, una malaltia greu o la mort d’algú a qui t’estimes profundament però, la resta, en menor o major mesura té solució. La resta són petits entrebancs que anem superant com podem, com tothom. Sense ser herois.

Les ruptures sentimentals als divuit anys et semblen impossibles de superar. Et diuen que el que et convé és abandonar una relació per la que t’has entregat d’una forma exagerada i t’enfades. Per què hauries de rendir-te si l’amor representa que domina el nostre món i és la raó de ser per seguir endavant? Passen els anys i la perspectiva et fa veure que el millor que vas poder fer és prendre aquella decisió que tant et va costar i seguir amb el teu camí. No és el millor ni el pitjor però, al final, la vida et fa veure que estimar no és patir. No és viure pendent dels altres ni tampoc és intentar agradar a ningú. L’enamorament passa, és passatger, però estimar és, sobretot, ser i sentir-te lliure. Sense pors ni pressions i sabent que estàs fent el que realment vols fer i no el que et volen imposar o el que fan els altres.

La vida, amb perspectiva, és molt millor i t’ajuda a fer-te veure que els problemes que tenies abans, quan no tenies ni idea de què era la vida, eren autèntiques tonteries que per tu eren la raó de ser.

No digueu mai la paraula mai. No us negueu a allò que surt de la vostra zona de confort.

La vida, sovint, us sorprendrà.