Els actors, actrius, directors i treballadors del món del cinema sempre han estat un dels sectors que més s’ha interessat per fer reivindicacions socials i polítiques. Dissabte passat, mentre mirava els vestuaris de les actrius sobre la passarel·la vermella, pensava en com hem normalitzat coses en aquest país per les quals hauríem de sortir al carrer cada dia. Sí, tu també.

Ara, que podem comptar amb els dits de la mà els dies que queden per l’aberració del judici als presos polítics, encara em qüestiono més tot allò que fem. Vivim vides normals, com si el nostre govern fos el votat pels ciutadans i com si unes famílies no visquessin ja una presó preventiva totalment injusta i que només s’explica quan es vol fer mal de veritat o quan volen defugir el que els diu el seu subconscient.

Els Premis Goya d’aquest any, en una situació normal, haurien d’estar plens de reivindicacions i més en el moment que vivim però lluny d’això, sembla que aquí no passa res i que si ningú parla de Catalunya, no existeix. No voleu problemes? No us fiqueu amb Catalunya. Com si no anés amb ells, com si tota aquesta punyetera barbaritat no fos culpa de ningú i sí d’aquells que volen una societat millor i més justa.

No obstant, del que sí que es va parlar dissabte passat, va ser de Palestina. Els directors de ‘Gaza’, guanyadors del Goya al Millor Curtmetratge Documental, van dedicar el premi al poble palestí i demanant que Israel no estigui al festival d’Eurovisió.

La seva reivindicació és molt legítima i lícita, només faltaria, però encara em segueix sorprenent com som capaços de pensar en els que estan a milers de quilòmetres de nosaltres i no pensem en aquelles persones que estan tancats i aïllats del món a una presó que tenim al costat de casa. D’ells, no ens importa res? Per què? Per què són catalans o perquè s’atreveixen a no seguir la corrent del poder i del que se suposa que ha de fer un polític? Ens hem acostumat a que tothom ens digui què hem de fer, què hem de pensar i com ens hem de sentir?

Si alguna cosa em fa seguir creient és la humanitat és l’extraordinari discurs de Jesús Vidal, Premi al Milor Actor Revelació pel seu paper a ‘Campeones’. Sovint, per fer un discurs només cal ser bona persona i parlar directament des del cor, des de l’ànima. Una de les coses que podríem fer per canviar la manera en la qual veiem a les persones discapacitades, és prestar atenció en totes les seves qualitats. A Vidal, deixem de dir-li actor discapacitat i fixem-nos en les seves qualitats personals i professionals, com fem amb la resta de persones. És un actor, com els altres. Per què se li diu actor discapacitat i no senzillament, actor? Tots tenim mancances, físiques o emocionals.

Els mateixos que van decidir donar-li aquest premi -merescudíssim-, haurien de fer una reflexió. S’aplaudeix el trofeu però la mateixa societat que li valora és la que també aplaudeix lleis que permeten avortar i que no neixin persones com ell. No és una contradicció?

Escoltem una vegada i una altra el seu discurs i aprenem-ne. Tots som diferents. L’únic que canvia és la manera com ens mirem els uns als altres.