Quan em senten parlar, em diuen que tinc un to de veu molt català i molt arrelat a la meva terra. Entenc perfectament el que volen dir però, a la vegada, donen a entendre que hi ha maneres de parlar més arrelades a la ciutat i als castellanismes. No sé si això m’agrada del tot perquè, ara que visc a la ciutat, m’adono més que mai que la nostra llengua s’està perdent. Que la parlem sense fixar-nos en la riquesa de la pròpia llengua i que acabem adaptant paraules d’altres idiomes; sí, això que queda tan bé però que ens fa perdre la nostra essència.

Ara, que estic fora, em diuen que tinc un català molt d’allà –i molt d’aquí- i no m’agradaria gens perdre’l. M’agrada que ells no coneguin paraules molt meves, molt d’Osona –com llauner- i sentir que encara tenim alguna cosa a ensenyar, a no deixar perdre. 

Em segueix agradant que quan entro a un comerç o a un restaurant i parlo en català, alguns em preguntin ràpidament d’on sóc, perquè ja intueixin que no sóc de ciutat. Bona part del meu entorn està rodejat de persones castellanoparlants i això m’ha fet entendre perquè s’està perdent, en bona mesura, el català. 

Jo mateixa, quan sentia parlar algú en castellà, ràpidament m’adaptava al seu idioma i deixava el català de banda; però ara he girat la perspectiva i quan els parlo en català, ells l’entenen perfectament. Sovint ens pensem que si parlen castellà és perquè no entenen el català i no té res a veure amb això. Entre tots hauríem de fer un esforç per donar valor a la nostra llengua i no canviant d’idioma tan ràpidament. L’única manera de que el català no es perdi és practicant-lo, donant-ne l’exemple: llegint, escrivint, parlant-ne i ensenyant-lo. Només es perd allò que deixem perdre.

Exemples com aquest que us explico el podem veure a tots els àmbits de la nostra societat. Les campanyes electorals també en són una bona mostra. Reconec que no segueixo amb gaire emoció els debats electorals perquè quan ho faig la meva dosi de mal humor i ansietat creix considerablement. Aquest afany per veure qui diu la barbaritat més grossa, qui se’n riu de les pobres persones que fa més d’un any que estan a la presó i que no tenen vida, i que sembla que encarin la seva professió –un ofici segur que no és la política- com si fos una competició. Si us hi fixeu, la llengua també és present en aquestes campanyes i brilla per la seva absència. 

Em sorprèn que aquells que no parlen ni una paraula de català, ni tampoc s’hi esforcen, vinguin a dir-nos com hem de pensar, com ens hem de sentir i a qui hem de votar. La llengua també es perd en aquestes coses, en els discursos, en les institucions i en els mitjans de comunicació que canvien d’idioma quan al davant hi tenen una persona que no li dóna la gana de parlar en català i, ràpidament, ells, els periodistes, canvien al castellà. Com si ens haguéssim de sentir culpables per defensar la nostra llengua! 

A tot això, aquesta setmana hem celebrat Sant Jordi i això fa que la vida sigui més bonica. Que els carrers llueixin, plens de colors, i que per un dia a l’any la gent es dediqui a comprar i regalar llibres. Una altra cosa, això sí, és saber quants es quedaran al moble del menjador i deixaran de llegir-se, perdent la nostra cultura i la nostra llengua. 

Per mi, és un dia en el que celebro la vida, l’amor i la cultura. Un dia –que no hauria de ser només un dia- per impregnar-nos de llibres i viure altres vides. Llegir és aprendre, és madurar i és saber que hi ha altres maneres de pensar, altres maneres d’estimar